El gall fer o gall de bosc és l'ocell més emblemàtic i espectacular dels boscos subalpins del Pirineu i Prepirineu, tant pel seu aspecte i mida com pel seu comportament. Els mascles són grans (més d'un metre d'envergadura), cos negre i ales marrons, amb grans celles vermelles i bec blanc, cua en forma de vano amb pigallat blanc i pit blau-verd tornassolat; les femelles, en canvi, són molt més petites, críptiques i discretes, amb coloracions terrosses i blanques per passar desapercebudes davant dels depredadors, fet especialment important quan coven a terra i més tard quan els pollets les segueixen per buscar menjar.
Ocupa boscos subalpins, preferentment madurs, entre els 1000 i els 2400 metres d'altitud, majoritàriament formats per coníferes. Al llarg de l'any pot fer migracions altitudinals, en funció de la zona i la disponibilitat de recursos i de tranquil·litat. Habitualment les zones d'hivernada es troben a les obages de més altitud, època en que bàsicament s'alimenten de pinassa. Durant aquesta època, la ingesta de calories per part del gall fer és mínima i per això redueixen al màxim la despesa energètica, evitant desplaçaments innecessaris. Les zones de cria són a cotes més baixes, amb sotabosc ric en herbàcies, matolls i arbres morts, per tal que els polls puguin trobar refugi i aliment energèticament més ric, bàsicament insectes i fruits (nabiu, boixerola, ginebró...).
A les matinades durant la primavera, els mascles d'una mateixa població es reuneixen a una zona molt concreta del bosc anomenada cantader. En aquest espai es llueixen peonant per terra, exhibint les seves cues ben obertes en forma de vano, alhora que canten emetent uns sons molt característics amb l'única finalitat d'atreure al màxim nombre de femelles. Poden arribar a barallar-se entre ells, tot i que habitualment no els és necessari. Les femelles se'ls miren discretes i amagades fins que trien el que els sembla el millor mascle, amb qui copulen en aquests mateixos cantaders.
Malgrat és una espècie àmpliament distribuïda als boscos boreals del nord d'Europa i Àsia, petites poblacions sobreviuen a les grans serralades de latituds més baixes. Aquest és el cas del Pirineu i Prepirineu, on habita la subespècie Tetrao urogallus aquitanicus, actualment en clara regressió, fins al punt que s'han observat extincions a escala local sobretot a les poblacions més perifèriques i meridionals de la seva àrea de distribució. A Catalunya s'estima que la població actual no arriba als 400 mascles, que són el principal indicador que es fa servir per avaluar l'estat de les seves poblacions. A nivell legal es tracta d'una espècie protegida tant a escala europea com estatal i catalana
Unió Europea
Estat Espanyol
Catalunya
El gall fer és una espècie molt sensible a determinats factors, que a l’actualitat estan fent minvar algunes de les seves poblacions de manera preocupant. El fet que l’espècie es vegi afectada per múltiples problemàtiques fa que sigui molt difícil de gestionar. D’entrada, no està del tot clar quines són les causes de la seva regressió, i molt probablement són diverses i actuen de manera sinèrgica. Aquest fet fa molt difícil establir mecanismes de gestió efectius i prioritzar les accions a realitzar per a la seva conservació. Alguns dels factors que se sap que estan afectant negativament l'espècie són:
Molèsties humanes: la sobrefreqüentació dels espais on viu el gall fer és cada vegada és més habitual. Les activitats de muntanya s'han popularitzat els darrers anys i la presència de gent als boscos de muntanya s'ha incrementat al llarg de tot l’any (raquetes, esquí de fons i de muntanya, bolets, senderisme, BTT…). El gall fer es veu molt afectat per l’estrès, que el pot fer aturar el sistema immunitari i fins i tot inhibir la reproducció. També, les volades durant l’hivern per fugir, tant de les persones com dels depredadors, li poden fer esgotar les poques reserves energètiques que obté de la pinassa, fins al punt de provocar-los la mort.
Gestió forestal inapropiada: Una gestió forestal que no tingui en compte els requeriments del gall fer pot comportar un deteriorament de l’hàbitat que necessiten. Els cal una gestió encarada a la obtenció o manteniment de boscos madurs, amb un sotabosc que els proporcioni fruit i refugi, amb brancada i arbres morts a terra, i obertura de petites clarianes. A més, una activitat forestal sostenible ha de permetre mantenir una estructura adequada del bosc, evitant malmetre les zones de cantader i obrir pistes de desembosc a les zones més sensibles. Els camins de desembosc, si no es tanquen un cop finalitzada la gestió, es converteixen en pistes que utilitzen els 4×4 i altres vehicles motoritzats, transformant-se en un problema per molèsties i sobrefreqüentació humana.
Col·lisions: són ocells molt pesats que acostumen a volar baix dins del bosc, per aquest motiu els filats ramaders són un perill per possibles col·lisions, sobretot els abandonats que no tenen cap tipus de senyalització i els d’espines. També s'ha observat que les línies elèctriques i les infraestructures de les pistes d’esquí són un perill potencial.
