Espècie pròpia d’altes latituds de l’hemisferi nord, aquest habitant dels ombrívols boscos de coníferes troba en les muntanyes pirenaiques el seu límit més meridional de distribució europea.
La seva presència en el nostre territori estava considerada com a un fet esporàdic fins fa uns anys. Però des de fa ja dues dècades, es van començar a detectar parelles reproductores en el Pirineu i Prepirineu Català, on actualment es concentra el gruix del nucli reproductor de l’espècie a la Península Ibérica.
Es un au fonamentalment resident, encara que els joves i sobretot les femelles presenten molt sovint un caràcter nòmada que els du a explorar nous territoris en busca de recursos. En general els mascles són més territorials i s’encarreguen de mantenir els territoris durant tot l’any, així com de criar els polls.
No resulta fàcil conèixer la tendència poblacional d’aquesta espècie donada la dificultat que entranya el seguiment d’aquest rapinyaire nocturn, que habita en zones d’alta muntanya altament boscoses i remotes, amb freqüència poc accessibles.
Al Pirineu i Prepirineu, te preferència pels boscos de coníferes: boscos de pi negre (Pinus uncinata) i de pi roig (Pinus sylvestris), situats entre 1700 i 2300 metres d’altitud, i amb presència de picot negre (Dryocopus martius) amb qui manté una estreta coexistència, ja que aprofita per criar els forats de nius vells que aquesta espècie fa als arbres.
La seva alimentació es basa principalment en micromamífers, especialment talpons del gènere Microtus, ratolins i musaranyes. Es un caçador estrictament nocturn que fa servir principalment l’oïda per localitzar les seves preses, fins i tot sota la neu.
Les dinàmiques en les poblacions de micromamífers determinen en gran mesura l’èxit reproductor del mussol pirinenc d’aquell any, fluctuant i adaptant-se a les dinàmiques canviants de les poblacions de micromamífers i resultant un bon any per al mussol aquells anys bons de talpons.
Un dels principals problemes de conservació de la espècie ve de la manca de cavitats apropiades per a la cria, el que explica la magnifica acollida que reben les caixes niu com emplaçament alternatiu de nidificació. En els darrers anys a més a més s’està observant un desplaçament altitudinal de les parelles de picot negre (amb qui manté una estreta relació ja que aprofita els seus nius per criar), les quals estan desplaçant-se a cotes més baixes i ocupant boscos caducifolis... El mussol pirinenc, per la contra, rarament apareix a boscos caducifolis i mixtes (únicament observat a la Vall d’Aran), però sempre per sobre dels 800m.
Sumat a aquest desacoblament d’hàbitat, tenim el fet de que les poblacions catalanes de mussol pirinenc es troben al límit més meridional de distribució, el que les fa més sensibles a l’augment de les temperatures degut a l’efecte del canvi climàtic, i per tant actuant com a un factor d’estrès ambiental.
Al nostre territori, ja s’estan prenent mesures de gestió forestal amb molt bons resultats, com per exemple la instal·lació de caixes niu artificials per augmentar l’èxit reproductor o una bona gestió dels boscos per evitar la tala d’aquells arbres amb potencial de ser ocupats per les parelles reproductores.
